Fills d’un canvi climàtic.
“Tota veritat passa per tres etapes. Primer, és ridiculitzada. Després, rep una oposició violenta. Finalment, és acceptada com autoevident.” Aquesta reflexió del gran filòsof Arthur Schopenhauer la podem aplicar a molts aspectes de l’experiència conscient humana i resulta especialment adient en moments històrics que suposen un canvi de paradigma en el coneixement fins aleshores consolidat. Exemples d’aquest llarg i dur camí cap a la victòria i acceptació de les noves idees podrien ser reconèixer que la Terra no és plana, i que no és el centre del sistema solar, o que l’evolució de les espècies no és cap teoria, és un fet. Però sabem que l’acceptació majoritària d’aquestes realitats va causar dolor i mort, i fins i tot encara avui són motiu de debat en alguns àmbits.La cita inicial també és totalment aplicable actualment a una idea que ha anat guanyant força de forma gradual, especialment des dels darrers anys 80 del segle XX, l’anomenat “canvi climàtic”. Des del principi, i també avui, ha estat un concepte generador de controvèrsia, especialment entre la classe política. Massa sovint els polítics, amb la capacitat de decisió segrestada per interessos diversos, han esdevingut els principals campions del conservadorisme intel·lectual i negacionistes de les veritats autoevidents. Sempre recordaré com, ja fa 17 anys, en una conversa amb el Dr. Eudald Carbonell sobre el canvi climàtic, es mostrava desolat… “Rafael, estem desesperats, l’Àrtic s’està fonent per sota, sense resultar massa visible en superfície, a un ritme vertiginós, ho he vist jo mateix. Cal fer alguna cosa, hem informat als polítics i no semblen ni tan sols escoltar-nos…” A vegades quan ja és massa tard, l’autoevidència passa per sobre de tot i de tothom i, respecte el clima, l’autoevidència no podia resultar més contundent. Així, ara a nivell popular no tan sols parlem de “canvi climàtic”, l’autoevidència del canvi climàtic és tan palmària que ja, desesperats, parlem “d’emergència climàtica”. Potser si acceptem que estem al davant d’una emergència global, que es manifesta a nivell local amb efectes atípics, duríssims i cada vegada més freqüents, podrem reaccionar a temps, però només per minimitzar el patiment que generen els canvis a gran escala.
Canvis globals que, per altra banda, són inexorables i en bona part aliens a la nostra existència i difícils de mesurar i encara més de valorar adequadament. Cal tenir en compte que hi ha diferències importants entre el clima i la meteorologia, o el temps. Així, el que mesura la meteorologia, el «temps», és l’estat de l’atmosfera en un instant donat, definit pels diversos elements meteorològics, com la temperatura, la humitat relativa de l’aire, la velocitat del vent… El «clima», en canvi, és la síntesi de les condicions meteorològiques en un lloc determinat, caracteritzades per estadístiques a llarg termini dels elements meteorològics en aquest indret. Com que per a caracteritzar el clima calen dades mesurades contínuament de forma diària durant un mínim de 30 anys, tendirem a confondre habitualment el “temps”, que percebem de manera directa i diària, amb el “clima”, que difícilment podrem assimilar com a canviant. Podem percebre fàcilment els canvis en el temps meteorològic, però no tant els climàtics. Si ara estem declarant l’estat d’emergència climàtica, potser és perquè de forma autoevident estem percebent que alguna cosa ha canviat de forma clara?
Però cal anar pas a pas i amb precaució, doncs sovint les dades es poden mostrar contradictòries i potser per això no tothom està d’acord en que el canvi climàtic és un fet. Segons quin corpus de dades prenem com a referència, podem obtenir conclusions molt diferents. Per exemple, sembla que darrerament hi ha consens en que anem constatant que els anys sencers són en general més càlids que abans i es baten rècords de temperatura arreu. Així, al febrer de 2020 a l’Antàrtida s’han enregistrat les temperatures més altes des de que tenim dades, 20,75ºC (allà la temperatura mitjana al febrer és de -0,5ºC). Però atenció, aquesta dada puntual pot ser conseqüència només de la meteorologia local, fruit de vents que es van escalfant progressivament en travessar una massa continental, és el que s’anomena efecte Föhn. En canvi, i al contrari del que potser podríem esperar en un marc general de tendència a l’escalfament global, en les mateixes dates a l’Àrtic, el gel ha arribat a la seva màxima extensió des de 2009, amb una superfície de 14.700 milions de quilòmetres quadrats, uns 500 milions de quilòmetres quadrats superior a la mitjana dels darrers deu anys. Fruit també de la meteorologia local, el gel ha crescut degut als importants temporals que últimament estem patint a Europa occidental. Com veiem, cal anar amb compte i ser prudents i, sobretot, analitzar les dades acumulades durant molts anys per poder validar que estem patint un canvi climàtic. Si continuem amb l’exemple del gel àrtic, la dada optimista que acabem de comentar es fon ràpidament en constatar que l’extensió mitjana de gel al febrer continua sent molt menor que la del període 1981-2010, de 15.300 milions de quilòmetres quadrats.
L’emergència climàtica és real, doncs no podem obviar la innegable incidència de les activitats humanes sobre la Terra, però hem de tenir també en compte que els canvis climàtics a escala planetària poden seguir patrons cíclics, astronòmics, inevitables, totalment fora del nostre control. Aquests canvis, globals, ens han fet tal i com som, som fills d’un canvi climàtic, del darrer canvi climàtic a gran escala. Així, com en tots els episodis que fan que la vida sobre la Terra hagi passat per colls d’ampolla evolutius, propiciant l’extinció de moltes espècies i la supervivència i radiació adaptativa d’altres, els canvis en el clima són un actor fonamental en l’evolució de la vida. Homo sapiens, rondant una antiguitat propera als 300.000 anys, ha superat diversos canvis climàtics, i també sobreviurà al que estem enfrontant ara. El preu de la supervivència ha estat sempre alt. S’estima que en alguna ocasió només haurien quedat unes 3000 parelles d’humans reproductius al planeta, com després de la gran erupció volcànica que va tenir lloc a prop de l’actual Nàpols fa uns 40.000 anys, que va generar un important canvi climàtic i que va contribuir al declivi i posterior extinció dels europeus autòctons, Homo neanderthalensis.
Molt abans, la geologia revoltada que va començar a formar la Vall del Rift, a l’Àfrica oriental fa uns 30 milions d’anys, va acabar generant un enorme canvi climàtic que, en desertitzar les selves i esdevenir sabanes, va contribuir a accelerar l’adveniment del nostre llinatge evolutiu, el gènere Homo.
Però aquests canvis geològics guanyen importància quan coincideixen amb els canvis astronòmics de caire cíclic que pateix l’orbita de la Terra al voltant del Sol, tot variant la quantitat de radiació solar que rep la Terra en variar la seva posició respecte al Sol. Aquests canvis es coneixen com a “cicles de Milanković”. Milutin Milanković va ser un matemàtic, astrònom, climatòleg i geofísic serbi que va calcular el «Cànon d’insolació de la Terra», paràmetre que caracteritza el clima dels planetes del sistema solar. També va explicar els canvis en el clima de la Terra a llarg termini causats pels canvis en la posició de la Terra orbitant el Sol. Aquests cicles astronòmics explicarien els períodes glacials del passat i els canvis del clima en el futur. Així, actualment estem vivint en el que anomenem un “òptim climàtic”, un període molt càlid entre dos períodes glacials, sobre tot pel que fa referència a l’hemisferi nord de la Terra, especialment sensible als períodes glacials.
Els cicles astronòmics inexorables, inevitables, són la precessió dels equinoccis, el canvi en la direcció de l’eix de la Terra, que es completa en uns 25.800 anys; l’excentricitat orbital, la variació en la forma de l’òrbita terrestre deguda a l’atracció de la resta de planetes del sistema solar, amb dos cicles principals d’uns 100.000 i uns 413.000 anys respectivament; la inclinació de l’eix de rotació de la Terra cada 41.000 anys, que implica canvis entre hiverns més freds i estius càlids, i hiverns suaus i estius frescos; i l’oscil·lació del pla de l’eclíptica, la variació en la inclinació de l’òrbita de Terra que té un període d’aproximadament 100.000 anys, causada per la gravetat de Júpiter. Aquest cicle de 100.000 anys és el predominant en el catalitzador de les edats de gel a la Terra. Quan els cicles coincideixen s’esdevenen períodes freds a la Terra que poden durar fins a 100.000 anys. Però això no és tot, hem tingut edats glacials que han congelat tot el planeta sencer! Són els episodis de màxima glaciació que coneixem amb el poètic nom de “bola de neu Terra”. El darrer va tenir lloc fa uns 600 milions d’anys, i us heu d’imaginar tota la Terra congelada, amb potser només un petit mar d’aigua líquida al voltant de l’equador. El desafiament per a la vida en aquests episodis és màxim, la vida a la Terra s’extingeix en un 90%, els supervivents són fills d’un canvi climàtic.
A escala humana més recent, nosaltres també som fills d’un canvi climàtic, i en podem seguir els rastres. La nostra civilització, que encara m’atreveixo a definir de neolítica, s’inicia fa uns 18.000 anys, quan s’acaba la darrera gran glaciació a Europa. Sí, aleshores teníem un autèntic mur de gel, de 600 metres d’alçada i que arribava des del Pol Nord fins a les actuals Londres i Berlin. Quan el clima es suavitza cortesia de Milanković, es produeixen inundacions catastròfiques que causen migracions i canvis culturals importants en tot l’hemisferi nord i que acceleren l’adveniment de la civilització, la domesticació del bestiar, l’agricultura i la tecnologia, que eclosionen al Pròxim Orient en consolidar-se el clima més amable i càlid que encara tenim avui. El relat bíblic de l’arca de Noé va tenir lloc realment, va ser un cataclisme global que va quedar fixat per sempre en la memòria de les cultures que el van patir i sobreviure. Pràcticament d’aquesta època és el temple més antic conegut. Es tracta de Göbekli Tepe, a Turquia, que vaig tenir la sort de poder estudiar fa uns anys. Ben a prop, a un altre turó, Sultan Tepe, vaig poder estudiar estrats que desafien l’arqueologia i estratigrafia convencional. Per sobre, i per tant més recents, d’uns estrats amb bases de columnes clàssiques, vam descobrir estrats ben farcits d’eines de pedra antigues! Era com si la civilització i la cultura haguessin retrocedit, potser a conseqüència de canvis climàtics devastadors…
I actualment, als cicles astronòmics, hem afegit l’impacte de les activitats humanes sobre el planeta i, especialment, sobre l’atmosfera. Els gasos d’efecte hivernacle alliberats pràcticament sense control pels humans estan ajudant a sobreescalfar la Terra i tornant a l’aire el diòxid de carboni que els organismes fotosintètics de fa milers de milions d’anys enrere van absorbir. Aquests avantpassats van oxigenar la Terra propiciant que la vida sigui tal i com la coneixem avui. Però en el procés, van causar l’extinció de totes les formes vives que respiraven el diòxid de carboni, van causar la primera de les cinc extincions massives que ha patit la vida sobre la Terra. Nosaltres estem generant la sisena gran extinció, i és una responsabilitat massa gran, que no hauríem d’acceptar. De fet, el nostre impacte sobre el planeta és tan enorme, que alguns investigadors ja estan proposant que aquesta nova era geològica de la Terra, caracteritzada per les activitats humanes, rebi el nom “d’Antropocè”. Aquesta nova era, hauria començat amb la Revolució Industrial… o bé ja amb la neolítica que comentàvem abans?
Malgrat que els canvis climàtics tenen una base astronòmica natural i cíclica, els humans estem incidint en el clima modificant la composició química de l’atmosfera i accelerant aquests processos. Encara que actualment passem una època càlida, anem avançant amb pas ferm cap a una nova era glacial que, gracies a nosaltres, arribarà abans del previst. De moment patirem fenòmens meteorològics severs més devastadors i més freqüents cada vegada, en una “tropicalització” del nostre clima, amb dues estacions bàsiques, una de càlida i una de freda, adéu a la primavera i a la tardor! I adéu a múltiples espècies, incloses moltes aus, que no podran sobreviure a un canvi climàtic massa sobtat, doncs el seu sistema immunològic no està genèticament preparat per a lluitar contra microbis que podran sobreviure en entorns que fins ara els hi eren adversos. El problema podria ser extrapolable als humans.
I a casa nostra els efectes dels canvis en el clima ja són autoevidents. A Girona, enguany hem tingut el febrer i l’hivern més càlids des de 1884. I a Llagostera, un original treball de recerca de batxillerat de Joan Gamundi Malagón va concloure que, al 2017, la majoria de refranys catalans sobre el temps ja no es complien a Llagostera!
També, gràcies a les dades meteorològiques mesurades a Llagostera diàriament des de 1994 per Xavier Castelló Puigvert, i jo mateix des de 1999, he pogut constatar una dada curiosa: les temperatures pròpies de la primavera arriben molt abans. De forma tradicional, es considerava que normalment s’arribava als 21ºC de temperatura màxima al voltant del dia 21 de març, amb l’equinocci de primavera. Però en els darrers anys, se superen aquests 21 graus de màxima molt abans, i al 1999 es va arribar als 30 graus el dia 4 de gener. Els 21 graus són el límit que marca l’inici de la mesura de la temperatura de xafogor, una relació entre la temperatura i la humitat relativa de l’aire, amb efectes sobre el confort ambiental i el desenvolupament de les plantes, per exemple.
Haurem de reflexionar i actuar. No podem canviar l’atmosfera d’un planeta i asseure’ns a esperar que no passi res…
Rafael Balaguer. 17 de maig de 2020.