EVOLUCIÓ ESTEL·LAR
A l’Univers hi ha diferents tipus d’explosions. Una de les més espectaculars és l’explosió d’una supernova. L’any 1604, en Johannes Kepler en va observar una a la constel·lació d’Ophiuchus. Ha estat l’última en ser observada en la nostra pròpia galàxia. Porta per nom supernova 1604 (SN 1604) o supernova de Kepler.
Kepler, que va rastrejar aquesta zona cada 30 minuts, va observar un lent augment de la brillantor i després va arribar un superesclat que va arribar a 1.600 vegades més brillantor que l’inicial. Els models teòrics prediuen la gran brillantor sobtada, però es desconeixen les causes del començament lent de la brillantor, perquè les teories estàndard de la física del disc d’acreció no prediuen aquest fenomen.
Sabem que aquesta supernova va ser del tipus Ia, de les que s’originen quan una estrella nana blanca pren material d’una altra estrella o quan es fusionen dues nanes blanques. La nana blanca és un estel mort però el nou material que s’acumula en la seva superfície acabarà esclatant en forma de supernova.
Sovint, el que podem veure amb telescopis o fotografia és el romanent, el que queda de l’explosió. La supernova de Kepler va esclatar el 1604 i, des d’aquell moment, ha anat expandint-se per l’Univers, creixent cada cop més
El telescopi espacial de raigs X Chandra ha fotografiat el romanent durant 25 anys! D’aquestes dades la Nasa ha fet un vídeo que mostra com evoluciona. La velocitat d’expansió és enorme però la mida de la nebulosa també. Per aquest motiu sols la podem veure créixer una mica tot i la velocitat del gas que es mou fugint de l’explosió.
En el vídeo, els científics han pogut mesurar la velocitat del gas. En les parts més ràpides, a la imatge la zona inferior, aquest gas viatja a 22,2 milions de quilòmetres per hora! Això representa un 2% de la velocitat de la llum.
Hi ha una altra part, la superior, en la que “únicament” viatja a 6,4 milions de quilòmetres per hora…
El perquè d’aquesta diferència està en l’entorn de l’estrella. A la part superior el gas en expansió xoca amb un gas més dens que a la part inferior. I aquest fet explica la diferència de velocitat i també de la forma que anirà prenent el romanent.
El Centre Marshall de Vols Espacials de la NASA, a Huntsville, Alabama, ha estat l’encarregat de gestionar les dades del Telescopi Chandra.
El romanent es troba a la nostra galàxia, a uns 17.000 anys llum de la Terra. Aquesta proximitat ha permès al telescopi captar fàcilment l’estructura i l’evolució durant 25 anys. S’han utilitzat imatges dels anys 2000, 2004, 2006, 2014 i 2025.
“Les explosions de supernoves i els elements que expulsen a l’espai són el motor de noves estrelles i planetes”, va afirmar Brian Williams, del Centre de Vols Espacials Goddard de la NASA, investigador principal de les observacions de la supernova de Kepler amb el Chandra.
Finalment, però, tot aquest material es repartirà entre els núvols de gas veïns per formar noves estrelles i el romanent acabarà desapareixent. Al mateix temps aportarà nous elements que podrien acabar, també, en planetes i, fins i tot, en éssers vius.
Jordi Arnella (extracte de la Newsletter d’AstroGirona 17/01/2026)