La Lluna està desequilibrada. Comencem a entendre el perquè

SISTEMA SOLAR

La nostra estimada Lluna és màgica i misteriosa. Al llarg dels segles ha fascinat a tots els qui han dedicat una estona a contemplar-la. Malgrat que s’ha estudiat moltíssim, que fins i tot hi hem anat, n’hem recollit roques i pols i les hem estudiat a fons, la Lluna continua essent un misteri de la que no entenem molts aspectes. Un dels principals és el seu desequilibri.

Cert, el nostre satèl·lit té una cara que mira sempre cap a nosaltres i una cara oculta (que no fosca). I resulta que són completament diferents. La cara que “apunta” cap a la Terra té muntanyes escarpades i planes plenes de lava que anomenem mars. La cara oposada és completament diferent: està plena de cràters, pràcticament sense mars i també, ara ho sabem, una escorça molt més gruixuda.

Mapa topogràfic lunar que indica la profunditat de l’escorça. També s’hi indiquen les ubicacions de les 11 missions de retorn de mostres lunars. Crèdit: autors de l’estudi

La Lluna està desequilibrada, sí, però un nou estudi està intentant explicar el perquè.

Tot ha començat amb l’estudi del sòl i les roques lunars recuperades de la cara oculta de la Lluna per la missió Chang’e-6 de la Xina.

Aquestes mostres es van recollir de la conca del Pol Sud-Aitken, un cràter d’impacte massiu que cobreix gairebé una quarta part de la superfície del nostre satèl·lit. Els investigadors volien saber a quina profunditat havia arribat l’impacte i si podia haver afectat el mantell lunar molt per sota de l’escorça.

Analitzant les mostres, els científics van trobar roques diferents a les que teníem de la cara visible. Es van centrar especialment en els isòtops de potassi que eren diferents segons si venien de la cara oculta o de la visible.

El potassi és un element moderadament volàtil que s’evapora fàcilment quan s’escalfa. Quan això passa, els àtoms més lleugers s’evaporen, mentre que els isòtops més pesants romanen. L’abundància d’aquests isòtops pesants va suggerir als científics que la col·lisió va fer bullir l’interior de la lluna.

El xoc va ser a la cara oculta. I, juntament amb l’augment de calor, la força de l’impacte va empènyer tota aquesta escalfor i energia fins a la cara visible provocant un vulcanisme general. Aquesta activitat volcànica hauria cobert grans extensions de l’escorça i l’interior d’alguns cràters amb lava. És el que avui en dia reconeixem com els “maria” o mars, més foscos que la resta de la superfície lunar.