3 minuts i 33 segons!
1 de maig de 2025 a la ISS
Sí, tres minuts i trenta-tres segons és el temps que els motors de la nau Progress 91, acoblada a la ISS, van estar funcionant el dia 1 de maig de 2025. La nau russa els va encendre per tal de protegir l’Estació Espacial Internacional de deixalla espacial.
L’ISS va haver de maniobrar per evitar xocar amb un tros de ferralla, restes d’un coet xinès Llarga Marxa llançat el 2005. Però l’Estació Espacial no té motors i, per resoldre el problema, van utilitzar els de la nau russa Progres 91. Aquesta nau va empènyer tota l’ISS a una òrbita més alta, aconseguint així que la deixalla passi a uns 600m de distància.
Cal pensar que la velocitat a la que passen aquests objectes és enorme, de manera que un petitíssim objecte a una velocitat superior a la d’una bala podria posar en greus problemes qualsevol nau. Generalment, s’avisa als astronautes per a que es refugiïn en les altres naus (generalment n’hi ha dues o tres) per si cal marxar de l’ISS o per si un impacte provoca una descompressió que podria ser letal.
La maniobra, planificada per endavant, va ser coordinada per la NASA i Roscosmos, respectivament les agències espacials nord-americana i russa, així com altres entitats responsables de l’Estació Espacial Internacional.
L’incident no va alterar les operacions importants a bord de l’estació, entre les quals hi ha un passeig espacial, que es va poder dur a terme el mateix 1 de maig tal com estava previst.
Des de 1999 l’Estació Espacial Internacional ha realitzat 34 maniobres per tal d’esquivar satèl·lits o brossa espacial, una activitat cada cop més freqüent.
A mesura que més satèl·lits es llancen a l’espai, el risc de col·lisions augmenta. Aquest fenomen pot desencadenar un efecte en cascada, conegut com la Síndrome de Kessler, on cada col·lisió genera encara més fragments d’escombraries que, al seu torn, eleven el risc de futures col·lisions. Aquest cicle amenaça la sostenibilitat de les operacions espacials a l’òrbita terrestre. Un exemple el teniu en la pel·lícula Gravity, del 2013 en la que es presenta aquest fenòmen.
Si això passés, la majoria de satèl·lits en òrbita baixa (entre ells els famosos Starlink’s) quedarien destruits, produint encara més deixalles que destruïrien altres naus o satèl·lits. A la fi, el que quedaria seria un munt de fragments girant al voltant del nostre planeta i fent inviable l’existència del GPS o les telecomunicacions espacials, entre altres serveis.
La comunitat espacial ha proposat diverses solucions per enfrontar aquest desafiament, entre elles:
Desorbitar satèl·lits en desús: implementar mecanismes que permetin que els satèl·lits fora d’operació reingressin a l’atmosfera de manera controlada, on es desintegren de manera segura.
Regulacions més estrictes: establir normatives internacionals que controlin tant el llançament com el procés de desmantellament de satèl·lits al final de la seva vida útil.
Tecnologia de remoció activa: dissenyar dispositius capaços de capturar i retirar escombraries espacials de les òrbites més congestionades.
La col·laboració internacional serà clau per manejar aquest problema de manera responsable, ja que les escombraries espacials no respecten fronteres i afecten totes les nacions que operen a l’espai, per la qual cosa la solució ha de ser un esforç conjunt.
Únicament amb la col·laboració conjunta podrem solucionar aquesta situació. La prova la tenim en la gran quantitat de gent, de diferents països, que ha participat en aquest “petit moviment” que ha hagut de fer l’ISS!
Font: Newsletter AstroGirona (Jordi Arnella)