M 57 Nebulosa de l’Anell

També coneguda com  Messier 57M57 o NGC 6720, es troba a la constel·lació de la Lira.

Ubicació de M57

És un dels exemples més coneguts de nebulosa planetària, però…

Què és una nebulosa planetària?

És una nebulosa d’emisió formada per gas incandescent i plasma ionitzat que prové  de l’expulsió de les seves capes externes d’una estrella de massa baixa o intermèdia durant l’etapa final de la seva vida. Es diuen planetàries perquè observades amb petits telescopis òptics (al segle XVlll), semblaven similars als planetes gegants del Sistema Solar.  L’estrella inicial, que queda a la part central de la nebulosa, es converteix en una nana blanca que s’acabarà refredant fins a perdre la seva energia tèrmica residual.

Al final de la vida de l’estrella, durant la fase de gegant vermella, les capes externes són expulsades a través de pulsacions i vents estel·lars forts. Sense aquestes capes opaques, les calentes, el nucli lluminós emet radiació ultraviolada que ionitza les capes externes expulsades de l’estrella. Els gasos remeten en llum visible aquesta llum ultraviolada que d’altra forma no podríem veure.

Aquest procés és el que seguirà el Sol i les estrelles que tenen fins a vuit vegades la massa del Sol, les estrelles de massa superior evolucionen d’una altra manera: exploten com una supernova de tipus ll i es col·lapsen, el que forma una estrella de neutrons o un forat negre.

La nebulosa de l’Anell

Va ser descoberta per Antoine Darquier de Pellepoix el 1779, qui la va comparar amb Júpiter. El 1800, Friedrich von Hahn va descobrir una tènue estrella central al centre de la nebulosa.

Es troba 2.300 anys llum de la Terra.

Té una magnitud aparent de 9,7.

La seva massa és aproximadament 1,2 masses solars.

Es creu que M57 ha estat expandint-se durant aproximadament 1.610± 240 anys.

És bipolar, és a dir, té uns anells equatorials gruixuts amb ampliacions de l’estructura al llarg del seu eix de simetria. Sembla ser una esferoide prolat (un esferoide en el que el diàmetre polar és més llarg que el diàmetre de l’equador. La seva forma suggereix la de la pilota de rugbi).

La nana blanca que és el nucli d’aquesta nebulosa planetària, és la responsable de les emissions ultraviolades que encenen l’anell de gasos. En un volum no gaire més gran que la Terra, aquesta nana blanca concentra una massa de 2,4 *1030 kg. Es a dir, que parlem de densitats de milions de kg*m3 (unes 10 vegades la densitat del nostre Sol), però que dins de les densitats mitjanes de les nanes blanques encara és molt baixa (habitualment tenen densitats de 109 kg*m3). La temperatura superficial és encara de 100.000 K. Amb el temps, la temperatura baixarà, i l’estel encara guanyarà en densitat.

La nebulosa de l’Anell es presenta a l’hemisferi nord entre maig i setembre. Dins de la constel·lació de la Lira, es situa al sud de la seva estrella més brillant, Vega, que es troba al vèrtex nord-est de les tres estrelles del triangle d’Estiu. M 57 no és visible a simple vista, es pot veure amb un telescopi de 8 polzades, però amb un de 3 ja se’n pot visualitzar l’anell. Instruments més grans mostraran unes petites zones fosques en els marges est i oest, i una tènue nebulositat dins del disc.

Les àrees blavoses de la nebulosa indiquen la presència d’heli a alta temperatura. Les àrees verdes indiquen abundància d’oxigen ionitzat, i el vermell de nitrogen ionitzat.

Foto d’arxiu: Andreu Palomares

Bibliografía:

Wikipedia, Stellarium