13/05/2024
Observar aurores polars, almenys una vegada en la vida, és un somni per a moltes persones. Un somni que normalment requereix desplaçar-se fins a les latituds a on aquests fenòmens són més habituals, a prop dels cercles polars del nostre planeta. Els cercles polars són els paral·lels que es troben a les latituds 66º 33′ 39″ N (cercle polar àrtic) i 66º 33′ 39″ S (cercle polar antàrtic).
L’aurora polar consisteix en una llum natural que apareix al cel nocturn de les regions properes a les zones polars a causa de l’impacte de les partícules de vent solar amb el camp magnètic de la Terra. A les latituds de l’hemisferi nord, se la coneix com a aurora boreal, un nom donat per Galileo Galilei, en referència a la deessa romana de l’alba –Aurora– i el seu fill, en representació dels vents del nord. Normalment es veuen més intensament durant les temporades de setembre a octubre i de març a abril. A les latituds de l’hemisferi sud es coneix com a aurora austral.
Com que depenen de l’activitat solar, podem observar aurores durant tot l’any en les latituds esmentades. Però al voltant dels equinoccis de primavera i tardor és una època més favorable doncs llavors el camp magnètic de la Terra es debilita, facilitant l’entrada de les partícules d’alta energia procedents del Sol i afavorint l’aparició de les aurores.
Les aurores no són exclusives de la Terra, ja que també s’observen en altres planetes del sistema solar com Júpiter, Saturn, Mart i Venus. El fenomen no es produeix només de manera natural: també es poden reproduir artificialment en un laboratori i també apareixen durant les explosions nuclears!
Es tracta d’un fenomen espectacular que no deixa a ningú indiferent. Les aurores s’expliquen com el resultat de la interacció entre les partícules gasoses de l’atmosfera terrestre i les expulsades amb alta energia des del Sol. Però potser més fascinants són les llegendes mil·lenàries i el folklore de temps passats, transmesos i compartits pel poble inuit. Entre aquestes històries hi ha afirmacions que les aurores boreals podrien predir el temps, i fins i tot es podien fer servir per comunicar-se amb els morts.
A causa de les seves tonalitats vives i el seu moviment, les aurores boreals sovint s’han associat amb balls i moviments alegres i animats. Representen les ànimes dels morts dansant. Els inuits de Groenlàndia oriental, per exemple, creien que l’aurora boreal eren els esperits dels nens que morien en néixer. Es deia que aquestes ànimes juganeres ballaven al cel, fent que les cortines de l’aurora flueixin i girin al cel nocturn.
Altres històries expliquen que es creia que la dinàmica de les aurores era causada pels esperits que jugaven a la pilota, o fins i tot al futbol, amb cranis de morsa que servien de pilota. Però per contra, els illencs de Nunivak (Alaska) creien que les llums en moviment eren esperits de morses, donant puntades de peu a cranis humans!
Més enllà de la mitologia, avui la ciència ens revela la meravella de les aurores fins i tot amb el sentit de l’oïda. En les condicions adequades, les aurores boreals poden produir sons audibles. Tanmateix, es requereix un entorn extremadament tranquil sense cap soroll artificial, ja que els sons solen ser molt febles. Els sons es descriuen generalment com a sorolls ràpids, cruixents o xiulets. Sorolls que encaixen perfectament amb un partit de futbol al cel!
Pels habitants de les latituds no tan extremes, observar aurores és només un somni, o un fet únic i extraordinari que esdevé històric, doncs es necessita una tempesta solar molt intensa per poder generar aurores prou potents com per arribar a latituds més baixes.
A casa nostra (latitud aproximada de 42º N) hem tingut diverses visites de les aurores boreals, però el que va passar a Catalunya la nit del divendres 10 de maig al dissabte 11 va ser realment impressionant!
Efectivament, la nit es va omplir de colors vermells, rosats, fúcsia, verds… mentre els “esperits” i el cel dansaven sobre els nostres caps…
Però tot va començar el dimecres 8 de maig, quan fins a 5 explosions i ejeccions de massa coronal dirigides cap a la Terra van deixar el Sol procedents de la regió activa AR 3664.
I precisament el dimecres a la tarda en Jordi Arnella, al nostre observatori de Llagostera, Can Roig, va poder captar aquesta enorme regió activa en aquesta fotografia feta amb el telèfon directament per projecció de l’ocular.
És una zona enorme, que mesura pràcticament 200.000 km de punta a punta i a on hi cabrien 15 planetes com la Terra.
Si es compara aquesta regió amb els esquemes realitzats per Carrington al 1859, el paral·lelisme resulta evident. La taca solar de Carrington és famosa perquè l’agost i setembre de 1859 va emetre una sèrie d’erupcions solars intenses i ejeccions de massa coronal. Les tempestes geomagnètiques resultants van incendiar les oficines del telègraf i van provocar aurores des de Cuba fins a Hawaii. Estudis recents suggereixen que les tempestes de tipus Carrington es produeixen una vegada cada 40 o 60 anys, de manera que estem en temps afegit.
Ja sabíem que aquesta activitat solar tan intensa impactaria amb la Terra durant el cap de setmana de l’11-12 de maig, però no esperàvem que les aurores es podrien veure a tota Europa i arribant fins i tot a les Illes Canàries!
De fet, l’aurora boreal detectada a Catalunya el dia 11 de maig de 2024 ha estat la més important enregistrada en aquesta latitud en almenys 150 anys. Tot conseqüència de l’activitat solar més intensa de les darreres dues dècades.
Com a exemple de l’excepcionalitat d’aquesta ocasió, us compartim aquí la ja mítica fotografia que va obtenir el nostre company i amic Pere Horts (1956-2024) el dia 6 d’abril de l’any 2000, sobre Figueres. En Pere, pioner en la lluita contra la contaminació lumínica i impulsor de les lleis en defensa del cel fosc, estava aquella nit fent fotografies per documentar la contaminació lumínica. Però de sobte, algunes fotografies es van tenyir amb un color poc habitual, un vermell molt intens. En Pere pràcticament no es creia que havia captat una aurora boreal a Catalunya!
A vegades podem dubtar sobre si des d’aquí estem veient realment una aurora boreal, doncs molt sovint només les veiem vermelles, sense altres colors com els verds i blaus. Des d’aquí només veiem fàcilment el color vermell perquè aquest color és característic de la part superior de les aurores, i els verds i blaus normalment es veuen per sota del vermell, més a prop de l’horitzó. Així, degut a la curvatura de la Terra, només podem observar clarament des de latituds baixes els colors vermells més alts.
I el dia 11 de maig de 2024 a la nit el cel va tornar a tenyir-se de colors diferents dels habituals.
A nosaltres l’avís de l’activitat auroral generalitzada a Europa ens va arribar de seguida directament, doncs diverses amigues de la Jessica Lleonart que viuen a Escòcia van començar a enviar-li les imatges que estaven enregistrant amb els seus telèfons mòbils.
La Jessica va sortir de casa, a Rocafort, però a ull nu no va poder apreciar res especial al cel mirant cap al nord. Una mica decebuda, però al mateix temps resignada i entenent que és estrany observar aurores a Catalunya, va entrar a casa… Però la curiositat va fer que tornés a sortir, i aquesta vegada sí ja equipada amb la càmera i el trípode, i en pijama!
I aleshores sí, amb la càmera i el telèfon també, va poder enregistrar l’aurora boreal sobre el cel del pla de Bages.
Emocionada com mai, va començar a trucar a en Rafael Balaguer, que estava en una observació astronòmica a Olot. Però en Rafael tenia el seu telèfon en silenci i no va atendre la trucada fins acabar l’observació. Llavors en Rafael, en veure les imatges que havia captat i parlar amb ella, es va meravellar del moment històric que estàvem vivint.
En Rafael Balaguer no va observar les aurores a Olot, doncs allà l’observació es duia a terme en un indret sota altes muntanyes i sense visió directa al nord, i es va afanyar per tornar a casa i acabar de gaudir a Rocafort d’una nit màgica!
L’aurora era espectacular i començaven a arribar testimonis i imatges de tota Espanya, amb un cels vermells molt suggeridors i evocadors, l’emoció va ser màxima i generalitzada, la causa d’una nit sense dormir…
El sistema automàtic de detecció de meteors que Rafael Balaguer té instal·lat a Rocafort també va captar l’aurora boreal. En aquesta imatge comparativa sense cap edició podem veure a la columna de l’esquerra el cel amb el seu color “habitual”, el dia 16 d’abril de 2024, amb una detecció d’un fals positiu. A la columna de la dreta observem el cel del dia 11 de maig de 2024, amb una detecció de meteor. El vermell intens dominava el cel. El nord està a la part superior de les imatges, a prop de l’anemòmetre (vegeu Polaris).
En aquest petit vídeo a partir d’imatges de 27 segons d’exposició, fins i tot es pot apreciar el canvi de lluminositat ens els moments de màxima intensitat de l’aurora en la cantonada superior dreta (nord-oest), a partir del segon 21 del vídeo.
Aurora del dia 11 de maig de 2024 sobre Rocafort, Rafael Balaguer
Altres membres d’Astrogirona també van captar l’aurora.
En Joan Serratosa va fer aquesta fotografia de la Via Làctia amb el cel vermellós a la Cala S’Alguer, a Palamós.
En Pere Guerra va fer tota una ruta per Albanyà i Roses per documentar l’esdeveniment.
I en Marc Heras va poder captar aquestes espectaculars vistes de l’aurora des de Palafrugell.
I acabem així aquesta crònica d’un esdeveniment històric, 11 de maig de 2024, una nit màgica per recordar amb milers de somnis fets realitat!
Rafael Balaguer.