Per als astrònoms, tant els professionals com aficionats, l’estrella Alpha Orionis, més coneguda com Betelgeuse, és una vella amiga. Situada a la constel·lació d’Orió, a uns 700 anys llum de distància, és la novena estrella més brillant del firmament que podem observar des de la Terra. De fet, té una massa 12 vegades més gran que la del nostre Sol, el que es tradueix en que si la deixéssim caure en el centre del nostre Sistema Solar, s’estendria fins a on es troba Júpiter. No obstant això, últimament els vigilants de cel han notat alguna cosa estranya: Betelgeuse brilla la meitat del normal!
Alpha Orionis és una supergegant vermella que ja ha esgotat el combustible del seu nucli, de manera que ha augmentat molt de mida. Després d’aquest creixement, patirà una implosió central i un col·lapse massiu que la portarà a convertir-se en una supernova de tipus II. Encara que el seu destí es coneix des de fa temps -el 1836 l’astrònom John Herschel ja es va adonar de les seves fluctuacions-, no se sap amb certesa quan passarà aquest desenllaç, que seria visible a simple vista des de la Terra.
El passat 8 de desembre, investigadors de la Universitat de Villanova (Estats Units) van publicar un article a «The Astronomer’s Telegram» en què afirmaven que la brillantor de Betelgeuse s’havia esvaït aproximadament una magnitud, o una mica més de la meitat de la seva magnitud habitual +0.5 a +1.5. Encara que sigui un estel fluctuant, una variabilitat tan gran podria ser senyal que està a punt de col·lapsar. Si això passés, el nostre planeta no estaria a la zona de perill i no ens veuríem afectats. Per contra, seria una oportunitat única perquè els astrònoms puguin observar el fenomen, que mai s’hauria donat en l’era del telescopi. A més, no es limitaria només als telescopis òptics, sinó que també es podria estrenar l’Observatori d’ones gravitacionals d’interferometria làser (LIGO) per detectar les ones gravitacionals de la supernova, així com l’observatori de neutrins de l’Antàrtida.
Què veuríem llavors al cel? Segons recull Phys.com i guiant-se pel mateix episodi similar ocorregut al Gran Núvol de Magallanes (també un esdeveniment Tipus IIb) com a model, «calculem que quan exploti, Betelgeuse brillaria a una magnitud de -10. Això és 16 vegades més feble que una lluna plena, però 100 vegades més brillant que Venus, el que el fa fàcilment visible al cel durant el dia». De moment, només cal esperar, però els astrònoms esperen que torni a il·luminar a principis de 2020. En el cas que Betelgeuse es convertís en una supernova de tipus II davant els nostres ulls, estaríem davant d’una situació agredolça: veurem un esdeveniment únic a el cel, però la constel·lació d’Orió mai tornarà a ser la mateixa.
Font: ABC.