Sí, encara que sembli estrany, el cap de setmana de Reis de 2018 serà ben especial i, si la meteorologia i les ganes de matinar ho permeten, tothom podrà observar quelcom similar al que van poder veure els Reis d’Orient!
Efectivament, el dia 7 de gener, abans que surti el Sol i mirant cap al sudest, es podran veure Mart i Júpiter tan a prop l’un de l’altre que pràcticament a ull nu podrien arribar a semblar un únic astre. Ambdós es trobaran a només 12 minuts d’arc (menys de la meitat del diàmetre de la lluna plena).
Una conjunció d’aquest tipus és certament extraordinària, tant, que si no l’observem aquest cap de setmana, jo no es repetirà fins a l’any 2033!
Com que Mart i Júpiter es trobaran tan a prop, els podrem observar junts en el camp de visió dels oculars dels nostres telescopis! No cal sobrepassar però els 100 augments per aconseguir-ho, més que suficients per a gaudir dels satèl·lits galileans de Júpiter, les seves formacions atmosfèriques, i d’algunes formacions d’albedo a Mart, que s’aproxima a un bon moment per a la seva observació ben entrat el 2018.
Els dies 5 i 6 de gener també seran propicis, però serà el dia 7 quan ambdós planetes gairebé “es toquin”.
I una conjunció de planetes molt especial és el que probablement van veure realment els Reis d’Orient, així que aquest cap de setmana et pots sentir com un/a autèntic/a Rei/na d’Orient!
Però, t’has preguntat mai què devia ser l’Estrella de Betlem que decora el teu pessebre i el teu arbre de Nadal?
Sens dubte, el misteri de què va ser realment l’Estrella de Betlem, és un dels més apassionants que ens podem trobar entre tots els que envolten un altre de per si encara més fascinant: el naixement de les religions. En el cas del cristianisme, podem filar encara més prim, i enfrontar-nos de forma científica a un esdeveniment que assenyala en el cel el naixement d’un déu.
El repte no és poca cosa i fa ja molt de temps que investigadors de diverses disciplines s’han acostat a aquest misteri, des de teòlegs a astrònoms. Com arqueòlegs del misticisme, tots han buscat proves en la Bíblia, obres d’art o compendis astronòmics de diverses cultures al voltant del món, de què podria haver estat l’Estrella de Betlem, un astre que anuncia l’arribada de Jesucrist, un dels homes més influents de tots els temps.
Saber què va ser realment aquest estel ha captivat la imaginació de molts estudiosos des de fa ja 7 segles, i pot ser que ja abans ho fes, però com que realment no conservem cap testimoni directe escrit d’algú que observés l’Estrella, i només tenim alguns documents sobretot de l’Evangeli segons Mateu, que parlen d’aquesta estrella, les proves documentals es fan esmunyedisses i fins i tot fonedisses.
A nivell científic, el gran Johannes Kepler, astrònom alemany que va establir les lleis que descriuen el moviment dels planetes al voltant del Sol, i com són realment les seves òrbites, i que avui ens permeten viatjar a l’espai, va ser dels primers dels què tinguem constància que es van aproximar de forma científica a aquest misteri apassionant.
En qualsevol cas, el misteri ja era objecte d’estudi i controvèrsia quan Giotto va pintar el 1320 el seu “Adoració dels Mags”, amb un cometa representant l’Estrella de Betlem.
El problema de l’escassetat de testimonis escrits és greu, ja que molts historiadors de l’època del naixement de Jesús i també astrònoms i cronistes, no esmenten mai l’Estrella, encara que la Bíblia la descriu com un astre la llum del qual era tan impressionant que era ” inefable”, que no es podia descriure. Un astre així havia de brillar tant com la lluna plena, de manera que no podria haver passat desapercebut a ningú, més encara en uns temps en què els cels foscos (sense contaminació lumínica) permetien a tothom conèixer bé el cel.
Però si amb prou feines es va documentar fora de la Bíblia aquest esdeveniment, potser l’Estrella no va existir i és només un mite, o bé sí que va poder ser un fenomen astronòmic real, o potser es va tractar d’un miracle!
Així que amb la polèmica ja ben servida des de fa molt de temps si ens preguntem sobre l’Estrella de Betlem, com Kepler, per poder respondre des d’un punt de vista científic a aquest misteri, què va ser o què no va ser l’Estrella de Betlem, abans de res hem de respondre un parell de preguntes clau, que són:
Quina és la data del naixement de Jesús?
Qui van ser realment els Reis d’Orient?
Sobre la data, que seria objecte d’un altre debat apassionant, el consens actual sembla indicar que Jesús va néixer cap a la segona quinzena del mes d’abril de l’any 5 aC, encara que també podem anar-nos fins a l’any 6 o 7 aC.
I sobre els Reis Mags, probablement es va tractar de jueus de la diàspora, savis que habitaven prop de Babilònia, a uns 900 km a l’est de Jerusalem, encara que ni tan sols tenim clar que fossin tres ni que tinguessin l’aspecte que les nostres tradicions ens mostren.
Armats amb aquestes indicacions ja podem començar a indagar sobre què va ser realment la nostra estrella des d’un punt de vista astronòmic. Així, si ens traslladem al cel de l’època sobre Babilònia, podem estudiar diverses hipòtesis:
1.- L’Estrella va ser el planeta Venus. El planeta més brillant del firmament. Tot i que enguany no es compleix aquest aspecte, molts anys per Nadal, podem veure Venus de forma impressionant, tant que fins i tot sovint a l’observatori rebem moltes consultes sobre si es tracta d’un OVNI, així que pot ser que Venus es confongués amb l’Estrella de Betlem. Però ho considerem absurd, ja que els antics coneixien molt bé a Venus i no el podrien haver confós amb cap altra cosa. Els astrònoms babilonis ja documenten a Venus cap al 1700 aC.
En aquesta imatge a continuació Venus brilla per sobre de la Lluna.
2.- L’Estrella va ser una supernova. Una supernova és una explosió estel·lar que pot manifestar-se de forma molt notable, visible fins i tot a ull nu i de dia, fins i tot en llocs de l’esfera celeste on abans no s’havia detectat res en particular. Per aquesta raó, a esdeveniments d’aquesta naturalesa se’ls va anomenar inicialment stellae novae (estrelles noves) o simplement novae. Són esdeveniments catastròfics associats a la mort de les estrelles. Quan això passa, l’estrella que explota brilla més que tota la seva galàxia junta.
A la imatge tenim la galàxia d’Andròmeda, i just a sota a l’esquerra la supernova SN1994D.
Astrònoms xinesos van creure veure una supernova en les dates suggerides per al naixement de Jesús. Però lamentablement la posició de l’estrella progenitora no coincideix per a resultar visible sense telescopi (s’inventa cap a 1600, potser a Girona fins i tot) des de Babilònia.
3.- L’estrella va ser el cometa Halley. El cometa que s’ha representat en el quadre de Giotto. Des de sempre els cometes s’han associat a grans esdeveniments, positius o negatius, encara que moltes vegades associats a desastres. Inexactituds en el càlcul del període d’aquest cometa, que ens visita gairebé cada 77 anys, van portar a pensar que es va veure molt brillant en l’any 0 o l’1 aC, així que podria ser un gran candidat a la nostra Estrella. Però en aquest cas resulta que els astrònoms xinesos sí que tenien raó, ja que van documentar el pas del cometa Halley l’any 12 aC, uns quants anys abans de la possible data de la Nativitat, entre el 5 i el 7 aC. Així que el Halley no va poder ser l’Estrella de Betlem, va arribar molt abans.
Aquest és el nucli del cometa Halley vist de ben a prop per la sonda Giotto el 1986, en el seu últim pas proper a la Terra.
4.- L’estrella va ser un meteor o un bòlid molt brillant. Alguns astrònoms postulen que cap a l’any 0 es va veure per primera i única vegada una pluja de meteors molt intensa, les Ciríl·lides. Potser un bòlid va creuar el cel d’est a oest i això va indicar la direcció als Reis Mags… El problema és que els bòlids són molt efímers en el cel, i com a indicadors d’adreces o de llocs no són molt bons, la veritat, excepte per marcar el seu lloc d’origen al cel, el que anomenem radiant. Encara que sens dubte una tempesta de meteors espectacular, com aquesta de 1833, amb 100.000 meteors enregistrats, és quelcom realment impressionant!
5.- Una conjunció entre Venus i Júpiter. Una conjunció és una agrupació d’astres en el cel, planetes a molt curta distància entre si, o al costat de la Lluna també per exemple. Si a més es produeix alguna alineació d’aquests astres, l’efecte és molt espectacular i suggerent. S’ha calculat una conjunció espectacular de Venus i Júpiter visible sobre Babilònia cap el 17 de juny de l’any 2 aC. De fet, la conjunció era tan propera que es podia veure com els dos planetes es fusionaven en un sol punt molt brillant al cel, el que sens dubte va haver de cridar l’atenció de tot el món. Com a més això es va produir en la constel·lació de Lleó, associada a les profecies jueves de l’arribada del messies, ja tenim un nou candidat astronòmic a la nostra estrella!
Aquestes conjuncions són certament rares, es produeixen molt poc, però en aquest cas les dates no coincideixen i aquesta conjunció tan espectacular es va produir després de la probable data de la Nativitat. A la imatge següent tenim una conjunció de la Lluna i Júpiter, molt junts al cel, i amb Venus per sobre. Ara imagina com seria la visió de Venus i Júpiter ajuntant-se al cel… digna del naixement d’un Déu!
6.- L’estrella va ser una ocultació d’un planeta brillant per la Lluna. Això és realment espectacular, i ho explico per experiència pròpia ja que és, sens dubte, un dels fenòmens que he pogut presenciar que més m’ha impressionat i emocionat. En els cinc segles abans del naixement de Crist es van produir 4000 ocultacions de Venus, Mart, Júpiter i Saturn per la Lluna. Però només un 3 per cent van ser visibles des de Babilònia. Els Reis Mags haurien pogut veure més de 100 ocultacions en 500 anys (si haguessin viscut tant), així que és molt difícil que arribessin a encertar la que anunciava l’arribada de Jesucrist. Però les ocultacions de planetes brillants són impressionants.
Jo mateix vaig poder gravar en 2008 el vídeo que us deixo a continuació.
És una ocultació de Venus per la Lluna. Des d’Espanya es va poder apreciar com Venus sortia just de darrere de la Lluna, i va ser un espectacle magnífic, que fins i tot va espantar a molta gent que no sabia que això anava a ocórrer i no sabien de què es tractava exactament. Algunes persones em van trucar comentant que hi havia un OVNI a la Lluna o que la Lluna estava explotant!
7.- L’Estel va ser una alineació de planetes. Aquesta és la hipòtesi que defensen molts astrònoms actualment. Bàsicament es tractaria d’una alienació, i conjunció de Mart, Venus i Júpiter amb la Lluna i el Sol molt junts al cel, a les constel·lacions veïnes d’Àries i Peixos. Àries és molt important per als temes místics de canvi estacional, associats a la divinitat, i Peixos és una constel·lació associada als jueus i posteriorment al cristianisme. Algunes d’aquestes alineacions espectaculars sí que van tenir lloc en les dates estimades per a la Nativitat, així que potser aquesta seria l’explicació més plausible per l’Estrella de Betlem, que no hauria estat una estrella, sinó una conjunció-alineació de planetes espectacular, com aquesta de gener de 2016.
Si a més li afegim que astrònoms xinesos van enregistrar en les dates prèvies a la Nativitat de l’any 5 aC una nova molt brillant que es va mantenir visible en el cel durant 70 dies, coincidint amb l’alineació abans comentada, tenim un conjunt d’astres brutalment brillants i suggerents junts al cel que sí que podrien identificar-se com l’Estrella de Betlem.
Aquesta seria la hipòtesi més probable: els Reis Mags, bons observadors i coneixedors del cel, van fixar la seva atenció en les alineacions-conjuncions. Quan al març de l’any 5 aC l’alineació va apuntar a la nova, bingo!!!
Una nova és una explosió estel·lar en un sistema binari, la matèria d’una estrella cau sobre l’altra i, quan s’arriba a una massa crítica, l’estrella explota. La nova en qüestió que van detectar i enregistrar els astrònoms xinesos estava a la constel·lació de l’Àguila, a prop de l’estrella Theta Aquilae. Així que aquest cataclisme estel·lar explica molt bé què va ser realment l’estrella de Betlem.
I per acabar, podem recordar que celebrem el Nadal com el naixement de Crist al desembre coincidint amb el solstici d’hivern. Associant Jesús al Sol, i com Jesús triomfa sobre la foscor, és el Sol Invicte.
Solstici significa “sol quiet”. En efecte, en el solstici d’hivern, durant 3 dies el Sol arriba a la mateixa altura sobre l’horitzó i es queda allà, i als tres dies el Sol puja al cel i per això els dies a partir de Nadal són més llargs, la llum triomfa sobre la foscor. Et resulta familiar el concepte de ressuscitar als tres dies? És el Sol qui s’eleva realment i ressuscita.
Per comprovar-ho, podem fer un experiment molt senzill. Amb una càmera casolana construïda simplement foradant una llauna de refresc amb una agulla, i posant paper sensible a la llum en el seu interior, podrem obtenir fotografies curioses per un cost ínfim que a més ens aporten informació científica molt interessant.
Us poso a continuació dues fotos que vaig fer fa un temps. La primera és el Sol sobre Llagostera durant el solstici d’hivern. Tenim una sola línia gruixuda que és la trajectòria del Sol durant 3 dies, durant els quals el Sol recorre el mateix camí.
Si la comparem amb una altra imatge sobre Montserrat, de més dies, veurem que el Sol ens deixa gravat el seu camí al cel amb una línia per dia. Fascinant!
Rafa Balaguer.