Quan ja t’has passat alguns mesos fotografiant la Lluna en les seves diverses fases, algunes constel·lacions, i havent intentat fer el mateix amb la Via Làctia (sense massa èxit) amb una càmera Reflex que no permet una ISO de més de 1600, arriba un punt que sembla que si els Reis no et porten un telescopi ja no podràs fer massa cosa més. Doncs no és així!
Buscant informació i alguns trucs que em permetessin treure més partit a la Canon 450D de la meva dona i poder aconseguir alguna foto com Déu mana vaig descobrir que existeix un artefacte de fàcil construcció, denominat planxeta equatorial o falca equatorial (barn door mount o scotch mount en anglès) que permet contrarestar en certa mesura el moviment de rotació de la Terra i així poder augmentar els temps d’exposició de la càmera sense que les estrelles apareguin mogudes (o hi apareguin poc). A Internet es pot trobar una gran quantitat d’articles, plànols i tutorials pas a pas de com es construeixen en les seves diverses versions i graus de sofisticació, però en la seva forma més bàsica consten de dues planxes (normalment de fusta) acoblades entre si per una xarnera i d’una vareta roscada per tal de controlar l’angle que es forma entre les dues superfícies:
Per no entrar en càlculs ni fórmules, a grans trets, la distància on es situa la vareta roscada respecte el vèrtex de l’angle va lligada al pas de la vareta per tal de facilitar el seguiment manual, buscant que per exemple fent una volta per minut s’aconsegueixi que el braç giri el mateix que la Terra. A major distància focal (F), més precís ha de ser aquest seguiment. Per exemple, amb la meva configuració, a F=18mm és suficient realitzar mitja volta de la vareta cada mig minut per tal que les estrelles continuïn essent puntuals, mentre que a F=200mm el marge que he observat és de 2 segons per a girar l’angle proporcional. També he trobat més dificultat en el seguiment a mesura que m’allunyava de l’eix de rotació.
Un aspecte important és la “posada en estació” de la planxeta. En un sistema tan poc robust com aquest, qualsevol petit error de construcció, vibració o mal alineament afecta terriblement al resultat final de la fotografia, i per tant s’ha d’aconseguir una alineació el màxim d’acurada possible respecte al pol nord celeste. En aquest sentit, a Internet també es pot trobar gran quantitat d’articles sobre com fer-ho.
Després de comparar els diversos tipus de planxeta em vaig decantar per una de doble braç del tipus 4:
A part de pintar-la, el proper pas hauria de ser motoritzar-la i evitar així els errors produïts pel seguiment manual. Per aconseguir-ho he trobat diverses alternatives, i de moment la que m’ha semblat més factible és el control d’un motor pas a pas mitjançant un microcontrolador PIC i l’electrònica necessària per adaptar els seus nivells de senyal de sortida als que necessita el propi motor.
També es recomana la utilització d’un disparador extern (o bé amb temporitzador) i del mode LiveView, evitant així la vibració produïda pel mirall de la Reflex (tot i que en aquest mode la bateria durarà menys).
Aquesta és la segona prova que he fet. Es tracta de la galàxia d’Andròmeda, M31, i lleugerament es pot veure M110 a dalt i a l’esquerra. És el resultat d’apilar 6 fotografies d’un minut amb el DeepSkyStacker (Canon 450D, objectiu Sigma 18-200mm, ISO 1600, F=200mm, f/6.3 (el mínim que em permet a F=200mm).
I l’única cosa que falta a partir d’ara és que meteorologia estigui de la nostra banda!
Eduard Blavi.