18/08/26
Aquest any hem pogut gaudir del primer dels tres eclipsis que es produiran durant tres anys seguits a la península Ibérica.
Tot i que en alguns punts de Catalunya era possible veure’l en la seva totalitat, molts dels socis d’Astrogirona han triat diferents ubicacions per tal d’aprofitar i fer una mica de turisme estiuenc.
D’aquesta manera, l’Associació va organitzar una sortida a Santo Domingo de Silos, on ens vàrem trobar 30 persones entre socis i familiars.
Ens vàrem anar aplegant de mica en mica, ja que alguns no sortien de Girona sinó que estaven en altres punts, de vacances mentre anaven ratllant dies al calendari.
Han estat tres nits i dos dies (dilluns 10 el vàrem passar en el camí d’anada i dijous 13 en el de tornada) de companyonia i convivències on hem compartit visites culturals (en Pau ens va fer una classe magistral al Claustre del Monestir), excursions a peu (visita al Desfiladero de La Yecla), excursions en cotxe (visita a l’escenari cinematogràfic del Cementiri de Sad Hill), diverses postes de Sol per confirmar quin seria el nostre lloc d’observació per a dimecres 12, diverses observacions del cel nocturn a ull nu amb master class d’en Jordi (i examen inclòs en una de les sessions), degustació de “lechazo” per als que així ho van voler i cants gregorians per als que no es van voler perdre un dels punts diferencials d’aquest destí. També van haver estones de relaxació a la piscina de l’hotel i canyes a la Plaça Mayor, veient passar el matí de dimecres i vigilant si veiem que molta gent anava cap al turó on està l’ermita de la Virgen del Camino, lloc triat com a punt d’observació, esperant que arribés ja l’hora d’enfilar cap allà.
Després de dinar, el grup dels impacients (en el qual confesso que m’hi incloc) ja vàrem fer el camí carregats amb cadires, trípodes, materials fotogràfics i d’observació segura, aigua, barrets, etc. i ho vàrem escampar pel pla davant de l’ermita, per guardar lloc per a la resta del grup. No érem els primers, però encara no hi havia molta gent.
I així vàrem esperar que passés la tarda. Anar canviant de lloc buscant l’ombra de l’ermita i cuidant que ningú s’interposés entre nosaltres i l’espectacle que havíem anat a veure.
De mica en mica van anar arribant els altres membres de l’expedició, els últims portant aigua freda i refrescos per reviure als primers i així es va fer l’hora de col·locar-se les ulleres. Molta, moltíssima emoció quan la Lluna va començar a tapar el Sol, perquè sabíem el que vindria (en Jordi ens havia fet una xerrada sobre l’evolució de l’eclipsi) i frissàvem per veure i identificar cada fase.
Per a alguns membres no era el primer eclipsi, però el seu anhel era tan o més gran que el dels novells, el que ens feia pensar que l’espectacle que estàvem veient superaria les nostres expectatives. I així va ser. L’enfosquiment progressiu del Sol, el canvi de llum a foscor, la baixada de temperatura (tot i ser un dia de moltíssima calor, es va notar un alleujament), les perles de Baily i l’anell de diamant (que a mi em va semblar un instant molt petit). Quan la Lluna va tapar completament el Sol i ja no veiem res a través de les ulleres d’eclipsi, ens les vàrem treure i vàrem poder veure, absorts, el veritable fet meravellós que espero no oblidar mai. No puc descriure-ho amb paraules perquè no podria carregar-les amb l’emoció que vaig sentir en aquell moment. No hi ha fotos que copsin realment la bellesa d’aquell moment (encara que hi ha de molt bones). La corona solar en el seu màxim esplendor. No soc una persona creient, però entenc que els egipcis veneressin el Sol.
Després, la Lluna va seguir el seu camí i el Sol va seguir descendint, vermell i mossegat, regalant-nos una posta de Sol meravellosa.
Ja només quedava tornar a l’hotel a sopar, per sortir a continuació a veure les perseides encara aclaparats per el que havíem presenciat.
Bé, no tots miràvem les Perseides, hi ha qui no perd ocasió de fer una bona Via Làctia…
L’endemà, tornada. Alguns cap a casa i d’altres a seguir gaudint de les vacances, esperant el moment de la tornada per poder mirar les fotos amb calma a l’ordinador i triar les millors per compartir-les amb la resta del grup d’expedicionaris i de l’associació.
Personalment vaig marxar de Silos amb una bonica sensació de plenitud aconseguida pel fet que tot va sortir tal i com estava previst que sortís.
Em va agradar moltíssim compartir aquest moment amb els meus companys, em va fer sentir part d’alguna cosa molt bonica. Fins i tot les hores que vàrem estar a l’ermita, arronsant les cames per a que no ens toqués en excés el Sol, tenia la sensació d’estar teixint entre tots el teixit que fa gran l’associació. El que ens uneix. El que li dona sentit.
El compte enrere per a l’eclipsi del 2027 està en marxa!
Montse Ramos