M13 Gran Cúmul d’Hèrcules

També es coneix com Gran cúmul d’Hèrcules i NGC 6205.

Ubicació M13

És un cúmul globular de la constel·lació d’Hèrcules, descobert l’any 1714 per l’astrònom Edmond Halley i posteriorment afegit per Charles Messier al seu Catàleg.

William Herschel, amb el seu gran telescopi reflector, va poder descobrir diverses alineacions d’estrelles conegudes com “potes d’aranya”, va comprovar que estava format per estrelles i va fer un primer recompte dels seus components (aprox. unes 8.500 segons els seus comptes). En recomptes més recents no està molt clar el nombre d’estrelles que el composen, viatjant per Internet es poden trobar diferents resultats entre 300.000 i 1.000.000.

El radi del seu nucli és pròxim a 45”, el radi de marea (distància des del centre del cúmul on la gravitació externa pròpia de la galàxia té més influència sobre les estrelles del cúmul que el cúmul mateix) és proper a 27’ : es calcula que el 90% dels seus membres brillen dintre d’un radi de 6,5’ a partir del centre de gravetat.

Té una velocitat radial de -246,6 km/s (velocitat negativa indica que gira en sentit horari), de la qual es dedueix que s’aproxima a la Terra a uns 887.700 km/h (aquesta velocitat s’obté per la combinació del seu moviment orbital al voltant del nucli de la Via Làctia amb la velocitat del Sol i la de la Terra).

Es calcula que la seva lluminositat és comparable a la de 500.000 sols, encara que la seva massa (determinada per estudis dinàmics de les seves estrelles) es considera de 600-800 mil vegades la solar. Una bona part de les seves estrelles son astres invisibles (nanes blanques i estrelles de neutrons).

Situat a uns 25.100 anys llum de la Terra, els seus astres més brillants són estrelles groguenques del tipus gegant vermella.

Com la resta de cúmuls globulars, M13 és molt vell, es calcula que uns 11.700 milions d’anys. Totes les estrelles que en formen part haurien de tenir la mateixa edat, però sempre hi ha excepcions. És el cas d’algunes estrelles que han estat atrapades per la gravetat del cúmul durant el seu desplaçament al voltant del centre de la Via Làctia, quedant unides a ell. Un exemple seria l’estrella Barnard 9,  una estrella blava molt més jove que no sembla encaixar amb les del seu entorn, però que es desplaça amb la resta d’estrelles del cúmul.

Degut a la seva edat, la metal·licitat de les estrelles que el composen és molt baixa (tenen al voltant d’un 5% de la quantitat de ferro que té el Sol, per exemple). Això és degut a que aquestes estrelles es van formar abans que les estrelles de la Via Làctia comencessin a crear metalls al explotar en forma de supernoves.

Per a un telescopi d’aficionat M13 és resoluble en estrelles a partir d’un instrument de 15 cm d’obertura. La majoria de les seves estrelles més visibles són de magnitud 12-13. Per sota de 12 poden trobar tres variables cefeides i per sobre de la magnitud 13 es poden comptar fins a 40 estrelles, la majoria d’elles són ataronjades “gegants vermelles” amb l’excepció d’una blava del tipus “errant blava”. Per sota de la magnitud 13 creix el nombre d’estrelles, encara que només es podran individualitzar per mitjà de la fotografia o càmeres CCD.

El missatge de Arecibo

El missatge d’Arecibo és un missatge de ràdio interestel·lar que conté informació bàsica sobre la Terra, el Sistema solar i l’esser humà enviat a l’espai des del radiotelescopi d’Arecibo el 16 de novembre de 1974, amb l’objectiu que una hipotètica intel·ligència extraterrestre el rebi i desxifri.

El missatge, dissenyat per Frank Drake i Carl Sagan entre d’altres, va ser enviat en direcció a M13, a 25.000 anys llum de distància. Es va triar aquest destí ja que és un cúmul relativament proper a la Terra, amb molts estels susceptibles de posseir sistemes planetaris.

És probable que el missatge sigui danyat i/o degradat pel contacte amb la pols còsmica que hi ha al medi interestel·lar durant el seu viatge. La pèrdua de pocs bits d’informació faria que la senyal fos difícilment desxifrable. A més, com que el missatge tardarà 25 mil·lennis a arribar a la seva destinació (i la resposta 25.000 anys més), aquest pretén ser una demostració dels èxits tecnològics assolits per l’espècie humana més que no pas un intent d’establir comunicació real amb extraterrestres.

Missatge d’Arecibo. Els colors es van afegir per destacar les diferents parts del missatge. El missatge original no conté información sobre colors

Fonts: Vikipèdia, Stelarium, Foto M13: Jordi Arnella