La nebulosa del Cranc és un romanent de supernova (SN 1504), que fou observada i documentada, com a estrella visible a la llum del dia, per astrònoms xinesos i àrabs el 4 de juliol de 1054 i va ser visible durant vint-i-dos mesos.
És la primera entrada del catàleg d’objectes no cometaris de Charles Messier.
Situada a una distància de 6.500 ± 1.600 anys llum de la Terra, a la constel·lació de Taure.
El seu diàmetre és 13 anys llum i s’expandeix a una velocitat de 1.500 km/s.
Al seu centre hi ha un púlsar (un estel de neutrons en rotació altament magnetitzada que emet feixos de radiació electromagnètica fora dels seus pols magnètics), que gira sobre sí mateix a 30 revolucions per segon i emet polsos de radiació gamma que van des dels rajos gamma fins a les ones de radio.
El descobriment de la nebulosa va ser la primera prova que les explosions de supernoves produeixen púlsars.
Aquesta nebulosa és una font de radiació útil per estudiar els cossos celestes que l’oculten. A les dècades del 1950 i 1960 es va cartografiar la corona solar mitjançant l’observació de les ones de radio produïdes per la nebulosa del Cranc que passaven a través del Sol. El 2003 es va mesurar l’espessor de l’atmosfera de Tità, un dels satèl·lits de Saturn, quan blocava els rajos X emesos per la nebulosa.
A l’inici del segle XX, l’anàlisi de les primeres fotografies de la nebulosa, realitzades al llarg dels anys, va revelar que la nebulosa s’expandia. Quan es va determinar l’origen de l’expansió es va deduir que la nebulosa s’havia format uns 900 anys enrere i hi ha documents històrics que indiquen que el 1054 una nova estrella, prou brillant com per a ser visible a la llum del dia, va ser observada per astrònoms xinesos i àrabs a la mateixa regió del cel.
Es possible que aquesta nova estrella brillant també fos observada pels anasazi ( avantpassats dels indis nord americans, desapareguts poc abans de l’arribada dels europeus) i registrada en petroglifs (gravats en pedra). A causa de la seva gran distància i el seu caràcter efímer, aquesta “nova estrella” observada per xinesos i àrabs només podia haver estat una supernova, una enorme estrella en plena explosió que, una vegada ha esgotat la seva font d’energia mitjançant la fusió nuclear, es col·lapsa sobre sí mateixa.
En llum visible, la nebulosa del Cranc consisteix en una amplia massa de filaments de forma ovalada, de aproximadament sis minuts d’arc de longitud i una amplada de quatre minuts d’arc, envoltant una regió central de color blau difús. En comparació, la Lluna plena cobreix trenta minuts d’arc. Els filaments són les restes de l’atmosfera de l’estrella progenitora, i estan constituïts principalment d’heli i hidrogen ionitzat, juntament amb carboni, oxigen, nitrogen, ferro, neó i sofre. La temperatura dels filaments està compresa entre els 11.000 i els 18.000 K, i la seva densitat és unes 1.300 partícules per cm3.
Els models teòrics d’explosions de supernoves suggereixen que l’estrella progenitora que va crear la nebulosa del Cranc podria tenir una massa d’entre vuit i dotze masses solars. Les estrelles amb una massa inferior a vuit masses solars són considerades massa lleugeres com per produir explosions de supernova, finalitzant la seva vida produint una nebulosa planetària, mentre que les que tenen més de dotze masses solars produeixen una nebulosa amb una composició química diferent a l’observada en el cas de la nebulosa del Cranc.
Un dels principals problemes provocats per l’estudi d’aquesta nebulosa és que la massa combinada de la nebulosa i el púlsar és menor que la massa estimada de l’estrella progenitora. La diferència d’aquestes dues masses és una incògnita pendent de resolució.
L’explicació predominant considera que una proporció considerable de la massa de l’estrella progenitora va ser ejectada per un ràpid vent estel·lar abans de l’explosió de supernova, com succeeix en nombroses estrelles massives com les Wolf-Rayet. Tot i així, un vent d’aquest tipus hauria creat una closca al voltant de la nebulosa i, encara que s’han portat a terme diversos intents per observar la suposada closca usant diferents longituds d’ona, ningú ha aconseguit trobar res.
Fonts : Vikipèdia