Les Plèiades són el numero 45 del catàleg Messier i també són conegudes com Les Set Germanes, Les Cabretes o Subaru (al Japó, on serveixen de símbol a la marca de cotxes del mateix nom).
A l’hemisferi nord és millor buscar-lo al gener i febrer. A l’hemisferi sud, de desembre a març.
És un cúmul obert que es troba a la constel·lació de Taure. És un dels més propers a la Terra (444 anys llum) i el més evident a ull nu.
El cúmul està dominat per estrelles blaves calentes, que s’han format en els últims 100 milions d’anys durant l’era Mesozoica a la Terra. Observem una feble nebulosa de reflexió al voltant de les estrelles més brillants. En principi es va pensar que aquesta pols eren romanents de la formació del cúmul, però ara se sap que es tracta d’un núvol de pols pel que les estrelles estan passant actualment, que no guarda cap relació amb elles.
Els astrònoms estimen que el cúmul sobreviurà durant uns altres 250 milions d’anys per després dispersar-se a causa de la interacció gravitacional en el seu entorn galàctic.
El seu diàmetre és de 12 anys llum i conté entre 500 i 1.000 estrelles, de les quals nou poden ser observades a simple vista amb condicions atmosfèriques favorables, cels nets i absència de lluna: Alcyone (2,85), Atlas (3,62), Electra (3,72), Maia (3,87), Taygeta (4,29), Merope (4,24), Plèione (5,05), Celaeno (5,45), Sterope (5,8). Aquests números entre parèntesi indiquen la seva magnitud, com més a prop del 0, més brillants.
D’aquestes, Plèione (la nimfa marina) i Atles (el tità castigat per Zeus a sostenir el cel sobre les seves espatlles) serien els “pares” de les set germanes.
Les més grosses i brillants tenen una mida prop de cinc vegades més gran que el Sol.
A part de les estrelles blaves, el cúmul també està composat per bona part de nanes marrons (objectes massa lleugers per ser estrelles, que no realitzen reaccions nuclears continues de fusió del hidrogen ordinari en heli en el seu nucli). Representen el 25% de la població del cúmul, però només el 2% de la seva massa total.
També trobem algunes nanes blanques, cosa poc habitual al tractar-se d’un cúmul jove ja que les estrelles necessiten milions d’anys per evolucionar fins a la fase de nana blanca. Per aquest motiu es creu que no han evolucionat des d’estrelles de massa baixa o intermèdia, sinó d’estrelles de massa elevada de sistemes binaris ja que la transferència de massa d’estrelles de massa elevada o les seves companyes durant les seva ràpida evolució podria resultar una via més ràpida per arribar a ser una nana blanca.
Com dèiem, gràcies a la magnitud de les estrelles que el composen, el cúmul és visible a ull nu. Una bona manera de trobar-lo és a partir de Sirius (l’estrella més brillant en el cel d’hivern, a Canis Maior), passant pel cinturó d’Orió i Aldebaran (l’estrella vermella que forma part de Taure i que en àrab significa “la que segueix”, ja que segueix a Les Plèiades), arribarem al cúmul obert de Les Plèiades:
Amb binoculars o un telescopi, el cúmul es mostrarà més ric. La nebulosa només es podrà veure en fotografia.
El nom és d’origen grec, encara que d’etimologia incerta. Tradicionalment ha significat “Filles de Plèione”. També Peleiades pot significar “bandada de coloms”. Segons la llegenda, les Plèiades acompanyades de Plèione, eren a Beòcia quan es van trobar amb Orió, el caçador, que les va desitjar. Durant cinc anys les va perseguir, però van ser transformades en coloms. Van volar tan amunt que van arribar al cel i allà van quedar fixades com un grup d’estels de la constel·lació de Taure per Zeus, que es va apiadar d’elles, interposant a Taure entre elles i Orió per tal d’evitar que el caçador les pogués atrapar.
Fonts : Wikipedia, Stellarium, Star Walk 2