Quan es comença a albirar la fi de l’estiu, i la melangia del proper canvi estacional sorprèn als astrònoms més matiners observant les Plèiades de matinada, anunciant amb la seva presència l’inexorable arribada de la tardor, és moment de recordar les càlides nits estivals sota la celístia canicular.
I aquest sens dubte ha estat un estiu excepcional per als observadors del cel, ha estat l’estiu dels planetes. Hem tingut als gegants del sistema solar en les seves millors posicions i distàncies per deixar-se acaronar pels nostres telescopis, i també al sempre fascinant Mart dominant el cel de totes les nits.
I el dia que vam celebrar el nostre XIX aniversari, el passat dissabte 18 d’agost, des del Mas Roig II de Llagostera l’eclíptica ens regalava una alineació única i espectacular!
El nostre company Jordi Sesé va poder fer aquest mosaic a partir de diverses fotografies fetes amb el mòbil.
Per acompanyar la bellesa còsmica i l’emoció que l’alineació transmet, emoció només comparable a poder observar 4 grans planetes i la Lluna amb el telescopi en 5 minuts, us compartim aquest petit poema d’Edgar Allan Poe, escrit al 1827, i que sembla descriure, literalment, el cel de Llagostera de fa poques jornades… El poema està dedicat a Venus, amb el permís de la Lluna…
Era al migdia de l’estiu,
I en la meitat de la nit;
I les estrelles, en les seves òrbites,
Van brillar pàl·lides, a través de la llum
De la freda i més brillant Lluna.
La meitat dels planetes eren els seus esclaus,
Ella mateixa en el Cel,
El seu raig de llum sobre les onades.
Vaig albirar per un moment
El seu somriure fred;
Massa fred, massa fred per a mi!
Va passar, com una mortalla,
Un núvol lleuger, de llana.
I em vaig girar cap a tu,
Orgullosa Estrella dels Vespres.
En la teva glòria llunyana,
Més estimat serà el teu feix de llum!
Per a l’alegria del meu cor,
És la part orgullosa,
Quan estàs al cel nocturn.
I llavors admiro encara més
El teu incendi distant,
Que aquella més baixa i freda llum…