23/11/2016
Article de Rafael Balaguer sobre astronomia massai, publicat en castellà a la revista “AstronomíA”, número 73, juliol de 2005; i en català i complet a la revista “Nostra Nau”, número 7, a l’abril de 2006.
Article en castellà, revista AstronomíA.
Artcile en català, revista NostraNau.
Ressenya de l’article publicada per Enric Ramionet al diari “El Punt”, el dia 6 d’agost de 2005:
No tots els somnis únicament es somnien, en Rafael Balaguer sap que a vegades es viuen. Aquest llagosterenc, astronòm membre de l’Associació Astronòmica de Girona, ho va descobrir a peus del Kilimanjaro, al nord de Tanzània, a les terres dels massais, contemplant l’impressionant firmament que s’estén damunt la sabana africana, acompanyat de membres d’aquesta tribu mítica.
De l’experiència n’ha sorgit un llarg article publicat a les pàgines centrals d’ “AstronomíA”, la revista de referència dels afeccionats a l’astronomia a Espanya, i també una intensíssima nostàlgia d’Àfrica. Un continent que en Rafael afirma que fascina i que et fereix perquè en la seva atmosfera es percep l’essència de la nostra espècie. I que si ens enamora i ens commou tan profundament és degut a que, al capdavall, també nosaltres en som fills.
Tots els afeccionats a l’astronomia que habiten latituds boreals, anhelen viatjar a l’hemisferi sud per observar els prodigis del seu cel de nit, i aquesta ambició personal absolutament corrent que l’astrònom llagosterenc pretenia satisfer aprofitant el seu viatge, va esdevenir una experiència singular gràcies a l’atzar i també a la seva avidesa de coneixement.
Els massais són un poble ramader i guerrer, i aquesta fama i la seva bellesa, va fer que a l’època colonial algú els definís com apol·los amb cara de diable. Diuen que no treballen la terra per no ferir-la i que la seva societat és igualitària, democràtica i amb una enorme llibertat sexual, encara que també cruel i masclista en molts aspectes. Els massai són valents i gelosos de la seva independència i del seu estil de vida, i diuen que si se’ls empresona moren de tristesa i que probablement per aquest raó mai van ser perseguits pels esclavistes.
El que en Rafel va descobrir, compartint observacions nocturnes amb els joves guerrers que custodiaven el campament, és que el seu déu, la divinitat que habita en totes les coses i que anomenen Ngai, el situen a Orió, a la constel·lació del nostre gran caçador, i també que identifiquen les Plèiades perquè anuncien l’època de les grans pluges i que a la Via Làctia l’anomenen Nkurrei, que justament significa camí. El camí pel qual el deu Ngai va conduir els ramats a la terra i el que ara recorre per transitar dels volcans al firmament. I també que a les espectaculars galàxies visibles des de l’hemisferi sud i que nosaltres coneixem com els Núvols de Magallanes, els massai els anomenen “Ngare”, que en la seva llengua significa aigua. La qual cosa no deixa de ser un meravellós exemple de lirisme intercultural.
Explica en Rafael, que ja pràcticament de matinada, quan la llum de Venus es va dibuixar nítidament a l’horitzó, li varen relatar la llegenda d’un vell pastor massai que estimava les estrelles com si fossin el seus fills i la seva relació amb Kileken, el nom que ells atorguen a aquest planeta que vinculen íntimament al pasturatge; no en va Venus és present a l’alba, quan es treu el ramat, i al capvespre, quan es recull.
En Rafael afirma sorprès, que es sap molt poc de l’astronomia i de la cosmologia massai i jo diria que experimenta l’excitació del llegendaris exploradors que s’endinsaven pel continent africà a la recerca de l’origen del Nil. La qual cosa a aquestes alçades de la història del turisme podria semblar inversemblant.
Segurament no ho és, perquè tot i que disposem de viatges organitzats per poder passejar les nostres bermudes pel racó més remot del planeta, ens segueix resultant enormement difícil escoltar als nostres congèneres.